Pregó de Xisco Nadal per l'Orgull Lloret 2025

Enguany hem volgut donar una rellevància especial al Dia Internacional de l'Orgull LGTBIQA+ i per aquest motiu vam organitzar la primera festa de l'orgull al poble. 

Moltes gràcies a la Comissió d'Igualtat per donar impuls a aquesta celebració, que ens comprometem a mantenir en el calendari. I moltes gràcies també en els Quintos 06 per organitzar la vermutada.

Per a la primera festa de l'orgull de Lloret vam voler comptar amb un pregoner molt especial, i per això vam pensar en el periodista Xisco Nadal, que en va fer un emocionant pregó.

Com molts ens heu demanat, publiquem el pregó a la web perquè tothom el pugui llegir:

Bon dia a tothom.

Moltes gràcies a l'Ajuntament de Lloret per aquesta oportunitat i moltes gràcies a tots per haver vengut. Em fa molta il-lusió ser avui aquí perquè, tot i que no és el meu poble, el sent una mica meu perquè és el poble del meu ropit.

Com dic cada dia, quan faig ràdio em dec a les Balears; i sempre procur dir la veritat, i amb aquest pregó em dec a Lloret, així que vos contaré que el primer que vaig pensar quan el batle em va convidar a fer el pregó és "i jo què em pos aquest dia". I vaig començar a trescar per internet, i vaig trobar moltes camisetes amb la paraula "Love" o la frase "Love is Love" o fins i tot "Estimar" amb tots els colors de la bandera de l'arc de Sant Martí. I cap no em va representar. Per això duc aquesta que diu que "Tot anirà gai', que és un desig que tenc des que era petit, que tot sigui "gai". I que és un regal de la meva amiga Cati Moyà (aquí present).
Al principi, des del moviment LGTBIQ+ vàrem crear aquesta narrativa de l'amor en què deixàvem que ens validàssiu (i ens sentíem validats) per un bé suprem: l'amor. Com qui diu: "Petitons, estan tarats, són rarets, contra natura... però s'estimen tant, que qui pot dir res contra l'amor...". I disculpau-me, però com cantava Raimon en l'època de Franco: "Diguem no, nosaltres no som d'eixe món". Jo no vull sentir-me jo només perquè estimi. L'amor s'acaba (encara que esper que el meu amor llorità sigui etern). I jo vull ser en Xisco, estimi o no estimi. Jo no vull que em toleris. Es toleren la lactosa, els cacauets o la carn crua quan estàs embarassada (i passes pena de no tenir toxoplasmosi). Tu a mi no m'has de tolerar perquè sigui un mal menor, m'has de respectar perquè som igual que tu, tot i que pensi diferent, i tengui una orientació del desig diferent de la teva. Una cosa ben senzilla!

I d'aixà, estimats, estimades, estimadis, va el dia d'avui: DEL DRET A SER SENSE PERÒS, NI AFEGITONS, que no som iogurts enriquits amb calci per tenir els ossos forts. Per això és tan important que un poble petit del pla de Mallorca com Lloret de Vistalegre hagi celebrat aquest primer orgull llorità. Aquest poble, a través de la seva Comissió d'Igualtat, ha enviat un missatge a tots els joves (i no tan joves) d'aquest municipi. De companyia, de respecte i, sobretot, de solidaritat. I fa que la vida sigui més amable. I de vegades, la vida són gestos: com aquella mare que sempre té brou a la gelera, de la cançó de Rigoberta Bandini. Avui Lloret és encara més casa, una casa més diversa i per a tots.

Diuen que "una bandera no canvia el món, però pot mostrar de quin costat ets". Amb les banderes i la visibilitat ens han volgut vendre la moto de "pots fer el que vulguis, però fes-ho a ca teva". Gràcies, Manolo, per no tancar-me a la presó o directament matar-me perquè m'agradi compartir horitzontalitat amb altres mascles.

Mantenir relacions homosexuals és considerat un delicte actualment en 65 països —la majoria situats a Orient Mitjà, Àfrica i Àsia— castigat amb la pena capital a dotze paisos, i en altres pot suposar la cadena perpètua o fins a més de 20 anys de presó. Senyors, al Iemen, a Mauritània, als Emirats Àrabs, em poden matar per un terringo mal pegat! Perquè després encara algú cada any es demani per què l'Orgull LGTBIQ+, i per què no un dia de l'Orgull Hetero. Manolo, quan et matin per trobar-te boixant darrere una mata, ja celebrarem el teu dia, carinyo!

També ens han dit allò de "a mi no m'interessa amb qui et fiques al llit". Idò a mi sí que m'interessa. Primera, perquè som xafarder, i segona, perquè des que som petit he anat a les noces de tots els meus cosins, germans i familiars. I als batejos dels seus fills. Per tant, m'han obligat a saber què els agrada al llit, perquè som un marieta amb estudis i fa anys que sé (spoiler alert) que els nins no venen de París.

Ens han volgut fer creure que el que feim al llit pertany a la nostra intimitat, com si l'expressió del desig hagués de ser una cosa amagada. I perdona, però no, el que és íntim és saber que, com que vares fer un curs de circ a Sineu, ets tan acròbata que ets capaç de fer el salt de la bella dona des de l'armari de ca teva, o saber si t'agrada fer la flor de lotus quan et poses a la còpula. Anar de bracet amb la teva parella, besar-te en públic i demostrar el teu afecte no té res de privat. I si no t'agrada la intimitat, supòs que no t'agrada la de ningú. I voldràs que creïn una distopia orwel•liana molt 1984 en què ningú no es faci cap moixonia perquè és una cosa privada. Perquè la no-expressió afectivosexual, segons la teva teoria, reiet, hauria de ser privada per a tothom, no només per al col.lectiu LGTBIQ+. O tots moros o tots cristians, tu tries, Manolo!

La setmana passada, a Llucmajor, quatre verros varen pegar una pallissa de ca extern a una parella d'homes perquè eren homosexuals. No cal anar gaire lluny per entendre que encara queden "cosetes" per resoldre. Dins l'espai Schengen mateix, al Regne Unit, el 2023, es varen registrar més de 29.700 delictes d'odi contra el col.lectiu LGTBIQ+.

Emperò aquest discurs del que faig al llit és cosa meva", l'hem comprat molts de gais, lesbianes i bisexuals armaritzats. l estimats, estimades, estimadis, això no és preservar la nostra intimitat, això és homofòbia interioritzada, això és autoodi. l pensa que mentre tu, potser, deixes passar una relació meravellosa perquè la resta del món no en xerri, la resta del món viu la seva vida sense importar-li un gafet allò que tu pensis d'ell. No ho oblidis!

Sovint em deman a on hauran anat les besades que no ens hem fet per por, les abraçades que han quedat per formular, les horitzontalitats que no hem compartit per por de fer la passa... Esper que qualque dia un arqueòleg queer ens mostri on és aquest cementeri de les il.lusions perdudes. l ens temerem de com hem fet el colló tot aquest temps.

l això de dissimular, de les sigles LGTBIQ+ només ho podem fer algunes lletres. Les persones trans no tenen aquesta opció, ni les queer, perquè són visibles. l tenim un deute amb elles. Perquè són les que sempre reben. Vivim en una societat hipòcrita i els mateixos que de dia els retallen drets i les pedreguen a la pira pública són els que després les cerquen a les dues de la matinada per jeure amb elles.

Les trans varen ser les primeres que es varen deixar tocar la cara a les revoltes de Stonewall, les trans varen ser les primeres, l'any 77, que varen fer seus els carrers de Barcelona abans que els grisos les tupassin per dispersar la manifestació. Per això és tan necessari entendre que si en toquen a una, ens toquen a totes. l tenc la sensació que hi ha tota una generació de joves que, com que s'ho han trobat tot fet, no han entès encara que tota política que tu no facis serà feta en contra teva. l que perquè tu puguis anar de festa pel Gaixample de Barcelona sense que t'esperi una guarda de policies amb 4 furgos lleteres per dur-te a la Via Laietana a tancar-te al calabós, hi va haver tota una generació de gent que es va jugar directament la vida per la teva llibertat. Per tant, abans de dir segons quins dois, reflexiona una mica... que sempre és bo!

"Per què heu de fer una desfilada?", es demanen molts quan arriben aquests dies. Els mateixos que quan un grup de neonazis va atacar el barri de Chueca de Madrid cridant "fuera maricones de nuestros barrios" varen mirar cap a un altre costat perquè això era llibertat d'associació i d'expressió. Els mateixos que ara callen davant la proliferació de camisetes neonazis a Platja de Palma. Alemanys nostàlgics que a ca seva no poden dur mariol-los del Führer, ni amb el número 14 o amb el 88 i aquí sí. Per què és necessari un orgull, Manolo...? Per poder passejar per s'Arenal de la mà del meu ropit sense haver de mirar enrere.

Per això són tan importants els referents i els pobles com Lloret de Vistalegre, que pengen banderes i conviden maricons que fan feina a la ràdio a parlar de les seves coses. Perquè, si no, pots arribar a pensar que estàs tot sol al món, que ets una rara avis, que mai trobaràs el teu lloc. Per exemple, a mi, de petit, quan vaig veure Verano azul m'hauria encantat saber que en Chanquete (Antonio Ferrandis) era marieta (si ho dic jo no és homofòbia, només és descripció).

l també m'hauria agradat que quan aquest mateix actor va fer Volver a empezar, la primera pel•lícula espanyola que va guanyar un Oscar —un tostonarro de Garci amb música de Pachelbel, però que a mi m'encanta— hauria estat feliç de veure una història d'amor crepuscular entre dos homes en lloc d'un home i una dona. Ell feia d'un professor d'universitat que havia guanyat el Nobel tornava a casa a recuperar un amor de joventut quan es temia que estava malalt. l és que cansa haver de traduir tant (vos recoman que reviseu The Celluloid Closet, una meravella de documental que ho explica beníssim i amb exemples).

A mi, al nin que vaig ser, a l'adolescent que patia en silenci perquè sabia que era diferent i només volia encaixar, al jove que no sabia com contar-los als seus que li agradaven els homes, a mi... m'hauria encantat que una altra narrativa hagués estat possible. I haver tengut històries diverses com els joves d'ara, amb mil i una plataformes. Jo anava a un videoclub amb caixer automàtic (som d'una altra època) a llogar pel•lícules LGTBIQ+ perquè em feia vergonya fer-ho al videoclub de sempre. Encara record quan vaig agafar en préstec Maurice, d'E. M. Foster, de la biblioteca del meu institut, i el vaig tornar sense passar per la taula del bibliotecari.
0 també m'hauria agradat saber que els nazis varen ser derrotats gràcies a Alan Turing, un científic britànic i marieta, que va desxifrar el codi enigma, a qui obligaren posteriorment a castrar-se químicament. Els maricons servíem per guanyar la guerra, però no podíem ser qui érem. Per si encara hi ha dubtes dels motius de protesta!

Per això, com vos deia, són importants els referents. Com la meva companya Marta Sanpas, que avui és aquí i que ahir va participar en la tertúlia de Téntol i va parlar tranquil lament com la lesbiana orgullosa que és. És important que un no-ningú com jo sigui avui aquí explicant que habita, com al poemari de Biel Mesquida, el bell país on els homes desitgen els homes. Així qualsevol jove que tengui dubtes, o que ho tengui clar però tengui por, sabrà que no està tot sol. Un dia varen demanar a García Màrquez que per què escrivia. I ell va dir que "para que me quieran mas". I això és el que volem tots, que ens estimin, ser feliços, i no haver de demanar disculpes per ser qui som.

Perquè, malauradament, molts d'LGTBIQ+ hem arribat tard a moltes coses. Hem arribat tard al desig, al sexe o l'acceptació del nostre cos. Jo record com una tortura absoluta les classes d'educació física. Mai he estat còmode (fins fa no res) dins un vestuari canviant-me de roba. Ni amb el meu cos. I això ho he hagut de canviar a força de fer-hi feina.
Per això mai no he fet esport. L'homoffibia que patírem els nins dels 80 i els joves dels 90 ha privat les Balears d'un altre Nadal famós (jo mateix).

Qui sap si hagués estat un bon corredor, o un bon judoka. A ca meva em varen regalar un quimono que mai no vaig fer servir, perquè tenia pànic a haver d'estar amb altres nins i que els insults es repetissin més enllà de l'escola.

Després m'he topat companys que s'han disculpat, però encara record quan em vaig presentar a les eleccions de l'Associació d'Alumnes a vuitè d'EGB, que vaig tenir un penjat durant tres setmanes que em va dir que em votaria "si no ho pintava tot de roseta". l les coses han canviat, tot i que correm el perill de tornar a aquesta merda. Així que, vius! Ja em sap greu dir-vos-ho, estimats, estimades, estimadis... però el vent que bufa ara mateix al món no ens és favorable. Alerta!

Així i tot, tenc controlat que la nostra por és la seva força. Quan perds la por, el 90% dels problemes desapareixen. M'ha costat tota una vida poder ser aquí davant sense por (tot i que amb molta emoció), i poder dir que "som en Xisco Nadal, comunicador, i m'agraden els homes".

Aquests dies, preparant aquestes paraules que ja acaben, he hagut de fer la vista enrere i analitzar-me. l no ha estat fàcil, perquè he hagut de confrontar records complicats. Però la conclusió és que ha pagat la pena arribar fins aquí. M'encantaria tenir una màquina del temps, anar 30 anys enrere i topar-me amb en Xisco de 15 anys per dir-li només una cosa: "Tranquil, que tot sortirà bé. l seràs feliç!".

Pens en això sovint quan faig feina. M'imagín qualque nin com jo mateix, dins el cotxe, amb sa mare o son pare, de camí a qualque extraescolar, que sent un locutor que parla de la seva parella (el seu ropit), que és un home, i que no se sent tan tot sol, i que sap que no és l'únic. l per això ho feim. "Perquè ens estimin més", com vos he dit que deia García Wrquez.

No som de donar consells, però sortiu de l'armari. Els armaris són per a la roba. Siau qui sou. Com deia n'Agrado a Todo sobre mi madre: "Una es màs autèntica cuanto mas se parece a lo que sofió de sí misma". l tenim, teniu dret a ser vosaltres mateixos, sigui quina sigui la vostra expressió de gènere, la vostra orientació del desig. Que ningú vos faci creure que no sou vàlids; estimeu o no estimeu algú.

ESTIMATS, ESTIMADES, ESTIMADIS. Recordau que la nostra por és la seva força. I que a l'enemic, ni aigua (ja està bé de fer de hippies!). Siau qui sou, però, sobretot, siau feliços.

MOLTES GRÀCIES!!!

Xisco Nadal
Lloret de Vistalegre, 28 de juny de 2025